Emigro

Alguns posts que hauria volgut escriure, no els vaig escriure mai el 2006. Alguns posts que sí vaig escriure no els vaig poder publicar perquè el blocat no m’ho va permetre. Altres no els vaig escriure perquè no m’hi vaig atrevir o no els vaig saber escriure com m’hagués agradat escriu-re’ls.Els comentaris que feia o em feieu es multiplicaven per tres o per quatre, i fins i tot algun post ja publicat acabava desapareixent del mapa.

Entre una cosa (problemes del blocat) i una altra (Nadal i final de trimestre), el bloc se’m va acabar fent costa amunt. Fins i tot, el nom del meu bloc em va semblar que no tenia sentit…

Ara he de decidir què faig. Tanco o emigro? Si emigro, on emigro? I si segueixo a blocat tot i les dificultats? Obro un altre bloc o segueixo amb el mateix? Total, un munt de preguntes estúpides i retòriques, amb fàcil solució.

La solució:

Emigro, me’n vaig, abandono el blocat. Ja no em fa gràcia haver d’esperar-me més de deu minuts per publicar, i tampoc “jugar” a la ruleta de si avui podré entrar o no…

Emigro al blogger i continuaré sent la reusenca, però no sé si seré la reusenca de sempre. M’agradaria ser més jo mateixa, i menys la reusenca. M’emporto equipatge i m’emporto els meus posts (sense els vostres comentaris, això sí, que és com tenir una capsa sense el tresor.). Però seguiran al blocat.

I espero que emigreu amb mi perquè Ive got you under my skin

. Em trobareu a http://lareusenca.blogspot.com/

FELIÇ ANY 2007!

[@more@]



7s comentaris

ADÉU-SIAU

Matisse

Que res no tinc per a dir

que no m’ho diguis tu

i així tot el que et dic

tens sabut.

I abans de descobrir

l’inútil del meu cant

me’n vaig fins un altre any,

bona sort.

Jo em distrauré seguint el rastre a uns acords,

no fos que se’m perdés una cançó,

i no conec un camí millor

que m’acostés a tu.

Cavalls de núvols blancs

i llàgrimes d’estels,

mil lliris navegant

com vaixells.

I és clar que amb el que escric

t’ho hauràs de fer tot sol,

i et queda tant per dir,

bona sort.

Jo, amb el vostre permís, seguiré el rastre a uns acords

que jugant s’han donat a un cos bonic

i no conec un millor camí que em pugui acostar fins a tu.

Que res no tinc per a dir

que no m’ho diguis tu

i així tot el que et dic

tens sabut.

Lluís Llach

BON NADAL, BLOCAIRES.

Em prenc un descans, no sé si llarg o curt, però us seguiré de ben aprop. Gràcies per haver-me fet reflexionar en tantes i tantes ocasions. Una abraçada.

[@more@]



16s comentaris

El meme de la pàgina 123

colonització d'Àfrica

L’Antoni de Sant Pol m’ha passat un meme molt simpàtic que fa dies que em sembla que córre per la blogoesfera… Dic sembla, perquè estic molt desconnectada i fa força dies que no em passejo gaire per enlloc ni per cap bloc… Espero que no m’ho tindreu en compte. Ara que ja he tornat de ves a saber on, com diu l’Antoni, em trobo amb un meme, i l’he fet, perquè veieu que si m’hi poso, m’hi poso.

Es tracta d’agafar el llibre que tinguis més a prop, no necessàriament aquell que estiguis llegint o que t’agradi més, i l’obris per la pàgina 123 i en transcriguis la cinquena frase començant per dalt .No s’hi val fer trampes.

M’heu enganxat preparant-me una classe per demà, així que Antoni, això és el què hi ha:

“D’entrada, la dominació colonial va provocar una gran mortalitat. En moltes colònies, la població indígena no disposava d’anticossos contra algunes malalties endèmiques d’Europa, com la grip o la verola.”

ALCOBERRO, A.; Història. Ciències Socials. 4art ESO, Ed. Teide, Barcelona 2005.

És a dir, una frase que mira, m’ha agradat i tot… perquè fa pensar en les conseqüències de la colonització d’Amèrica i d’Àfrica i rebat alguns tòpics, com que la mortalitat dels indígenes es va deure a les matances indiscriminades. Pot ser que dir això us sembli pol’emic, però és cert que la primera causa de mortalitat van ser les malalties. El contacte amb els blancs va ser, així, sense més ni més, una causa de mortalitat brutal.

Això, evidentment no estalvia haver de comptar amb l’esclavitud, les condicions infrahumanes de vida en les factories, el comerç d’esclaus, l’aculturització dels pobles indígenes, l’evangelització forçada, i el robatori de terres, or, plata i tot tipus de béns materials…

La colonització a Amèrica del Sud va ser prou dura i cruel, i també l’africana, però la més rabiosament cruel fou sens dubte la que es va portar a terme a Amèrica del Nord, on als indígenes no se’ls donava ni la possibilitat de ser esclaus (que no és gran cosa…), sinó que se’ls aniquilava directament per fer-se amb les seves terres i per què no, les seves dones…

En fi, crueltats n’hi ha hagut a cabassos… i no cal remontar-se a l’època de la colonització… Sense anar més lluny, abans d’ahir va morir un dels més grans genocides de la història, i hi ha qui ha declarat “que todavía nos quedaron muchos a los que matar”. Glaçada m’he quedat, al llegir-ho. Ara, aquest de l’uniforme, el xilè del bigoti, no li va arribar ni a la sola de la sabata al nostre de l’uniforme, l’espanyol del bigotet. Un aprenent, vaja.

I parlant de coses inconexes que em vénen al cap (se’n diu escriptura automàtica d’això no?)… Avui, parlant amb les alumnes de les ablucions que fan els musulmans just abans d’entrar a la mesquita (parlant d’art islàmic), veig que un d’ells aixeca la mà. La pregunta: “les ablucions és això que fan a les nenes ,no?”. Ulls com a plats. “Ablació, deus voler dir… Amb això que fan a les nenes et refereixes a l’amputació del clítoris, potser”. Cares de fàstic en alguns d’ells. He notat que molts no sabien ni que existia aquesta pràctica al món. Un cop parada la classe, val la pena explicar-ho bé… són coses que s’han de saber i en realitat són molt més importants que saber la data de la Conferència de Berlín (sisena frase de pàgina 123).[@more@]



1 comentari

Dutxes al Born

Dissabte al vespre. Havia quedat amb uns amics per sopar a un restaurant del Born. És un local petit, d’aquests amb poca llum on gairebé no veus el què menges, però que m’agrada força, perquè tot és molt bo i no en pagues el gust i les ganes.

Teniem reserva però era ple a vessar. La cambrera ens va dir que ens havíem d’esperar almenys deu minuts més, i de cop i volta al carrer s’hi va aplegar tot de gent que esperava el segon torn.

De cop i volta, uns crits ens van distreure de la conversa. Una noia xisclava i queia aigua d’una de les finestres de sobre el restaurant. Una dona estava abocant una garrafa de vuit litres sobre els caps de la gent que esperava per sopar. Per sort, nosaltres quedàvem a reser i no ens vam mullar, però a la segona garrafa la senyora va fer diana sobre una noia, que va quedar xopa de dalt a baix.

Segons els amos del restaurant allò era habitual (¿?), i tot i que havien avisat a la policia nit sí, i nit també, la dona continuava la seva guerra a base d’aigua personal.
Quan finalment vam seure a la nostra taula, per la finestra vam veure com queia una tercera garrafa. La gent, que ara sí que ja havia fugit, i ja havia après la lliçó va obtar per cridar a la senyora (dic cridar com eufemisme d’insultar).
L’incivisme és una cosa difícil de solucionar. O hauríem de dir allò que la gent considera incívic o l’ajuntament considera incívic. Reconec que és un problema, que si vols dormir i la gent no et deixa dormir, tens un problema, i que en certa manera tots en som culpables d’això. Peró si són les onze de la nit, també? Potser també, i l’ordenança de civisme famosa hauria de procurar que els locals respectessin els horaris i la frase famosa “el son dels veïns”. Per cert, a Sants també la policia han multat sis nois per redibuixar un graffitti preciós, que ja fa anys que hi era, a pagar més de 6000 eurus entre tots sis. És incívic també?

Si tens un restaurant al Born, pots donar reserves que puguis absorvir, de manera que la gent no es quedi al carrer fent soroll (o parlant , senzillament). Si tens la mala sort de tenir un restaurant a sota de casa teva, no sé si la solució és abocar garrafes d’aigua als clients quan encara no són ni les onze de la nit, encara que també puc entendre que molesti.

El sopar va ser molt bo i hi tornaré, segurament, però m’agafaré el paraigües, per si de cas.

[@more@]

14s comentaris

2 forquilles, 2 panets i 1 bigoti….

Després de posts en els què em quedo sense suc, metamorfosis kafquianes, navegar entre els meus records i trobar-me pressumptes psicòpates al metro, després de corregir una pila d’exàmens, entregar els papers i annexos del concurs de trasllats, posar notes a tots els meus alumnes, anar a italià i veure que la professora no ha arribat i que hi he anat en va…NECESSITO:

dues forquilles, dos panets i un bigoti!!

GRÀCIES CHARLOT.

[@more@]

2s comentaris

El Caso, 1982

El metro era ple de gent, però vaig trobar un seient lliure, i fent una ullada vaig veure que no hi havia cap persona gran a la vista, així que m’hi vaig asseure. Era hora punta, i no hi cabia ni una agulla.

De cop i volta, aixeco la vista i veig un senyor fullejant un diari. Fins aquí, tot normal. Sovint la gent llegeix al metro. Massa sovint la gent hi llegeix els “20 minutos”, “adn”, “metro”, i d’altres, però bé… res a dir.

Em vaig adonar que el diari era d’un to groguenc molt poc freqüent. Poc a poc, m’hi vaig fixar millor. A la portada del diari una foto immensa d’una noia amb els cabells llargs i somrient. Un titular a sobre deia: “Mató a su novia y luego se suicidó”. Vaig tirar la vista amunt i ho vaig entendre de seguida, “El Caso”.

Sovint havia vist diaris d’aquests a casa dels meus avis, la meva àvia tan aviat deborava llibres d’en King, com d’en Muñoz Molina com llegia “El Caso”. Tot ben farcit de sang i fetge, i de fets macabres, i el pitjor de tot, reals. Ella encara llegeix, però ja no llegeix “El Caso”. Feia anys que no en veia un exemplar.
Vaig pensar que aquest diari ja no existia… i penso que ja no existeix… Vaig fixar la vista en la data del diari: 15 de juny de 1982. El senyor estava llegint un diari de fa 23 anys? al metro? un dijous a la tarda? Un diari d’assassinats que van passar fa més de 20 anys?

La noia que seia al costat meu, també s’hi va fixar… Em va mirar i va riure. Un comentari a cau d’orella: “un poco antiguo el periódico, verdad?”… “Sí, hi ha gent per tot ….Baixo aquí”.

[@more@]

12s comentaris

Etern resplandor d’una ment sense records

Joel & Mandarine

Quin és el record més antic que teniu emmaguetzemat en el vostre cervell?

Quin és el record que us fa sentir més feliços?

Quin és el record que us fa sentir més dolor?

Quins records de la vostra vida tornaríeu a viure?

Teniu records que voldrieu esborrar per sempre més?

Teniu records que voldríeu recordar un cop i un altre sense parar?

Us agradaria tornar enrere i poder tornar a començar en algun moment de les vostres vides sense recordar el què ja havíeu viscut abans?

Sabríeu viure sense records?

En quin percentatge creus que estàs fet/a de records?

No es tracta d’un meme, que ningú fugi corrents. Són preguntes que em van venir al cap després de veure Eternal Sunshine of the Spotless Mind, que és una pel.lícula que ens parla dels records. Més aviat dels records que volem esborrar perquè ens fan mal. Però compte, un cop l’esborrada de records ha començat, pots sentir la necessitat imperiosa de tornar a reviure aquells records que feia només un minut volies esborrar per sempre.
Eternal Sunshine of the Spotless és una de les pel•lícules més brillants que he vist en mesos, potser en anys. En castellà, mal traduïda per “Olvídate de mí”, un títol que unit a la cara d’en Jim Carey no et faria mai triar-la enmig de l’estanteria del video-club.

Escrita pel guionista Charlie Kaufman, autor de “Com ser John Malkovich” i dirigida per Michel Gondry, inventor de l’efecte bala i director de video clips d’estrelles mundials com els Rolling Stones, per exemple. Sí, l’efecte bala, o efecte Matrix,com vulgueu, que consisteix en relantitzar el temps d’una escena determinada. En quantes pel·lícules l’heu vist?

Com diríem vulgarment, dos “putus” genis que han unit les seves ments privilegiades. Quanta gent hi ha així al món? Vull dir gent que faci pelis que et facin pensar durant mesos…

Joel (Jim Carey) en un paper d’home tímid. Clementine o Mandarina, com vulgueu (Kate Winslet) fent de dona impulsiva, amb els cabells tenyits de blau i taronja tota la pel•lícula. Els personatges dels protagonistes no responen als seus típics encasillaments de Hollywood, res és com hauríem de suposar que seria, ni tan sols els actors fan d’ells mateixos.Primera sorpresa.

Una parella que no va enlloc. Una parella que es coneix de la manera més casual, com suposo que passa en totes les parelles del món. Una relació exitant al començament, i decepcionant a mesura que va passant el temps. Ella decideix oblidar-lo per sempre, esborrar-lo de la seva ment, però no l’avisa. Ell, de cop i volta, descobreix per què la seva nòvia no li fot ni cas. Decideix també esborrar-la, però en el procés, un problema de connexió provoca que sigui conscient de tot el què passa pel seu cervell. Reviure moments feliços el fa adonar-se que no tot és negatiu, que ella també l’ha fet feliç, molt feliç. Com aturar el destí, si la va conèixer un cop, per què no la podrà conèixer un altre i tornar-se’n a enamorar? I si ja no vol tornar enrere? Massa tard…

Però… de vegades, potser seria més fàcil tornar a començar de nou, sense records, que arreglar allò que ja està malmès i contaminat per tot un seguit de records passats.Però no pot pas ser.Per comoditat o perquè tenim por al desconegut, sovint no fem ni una cosa ni l’altra: ni tornem a començar (recordant els bons records), ni intentem arreglar allò que està malmès (prescindint dels mals records). Mal fet. Molt mal fet.

En tot cas, difícil resulta fugir dels records. Mandarina, desesperada perquè no vol que ell l’oblidi per sempre, li diu a Joel:

¿Per què no em portes
a algun altre lloc (record), un lloc en el què
jo no hi pertanyi i ens amaguem allà
fins demà?

Però ell, malauradament li respon:
No recordo res sense tu.

No pot viatjar a cap records per salvar-la, perquè tot és ple d’ella.

Jo no voldria esborrar gairebé res de la meva vida, perquè els mals records són precisament els què m’han ajudat més a seguir lluitant. Potser un o dos, n’esborraria i tinc clar quins serien. I vosaltres?

No deixeu de veure la pel·lícula, que no és actual, ni està de moda, ni res, simplement és collonuda.
[@more@]

4s comentaris

Metamorfosi

kafka

Ahir vaig anar al teatre, al vespre, a les nou. Durant tot el matí havia estat d’excursió amb els alumnes, a la Fundació Miró, perquè escoltéssin una audició de música electrònica (patrocinada per la professora de música de l’institut) i perquè veiéssin almenys, alguna obra d’en Joan Miró d’aprop. La reacció dels nens davant tots els estímuls que els presentes, és, en general, decebedora. “Quin avorriment”, “Aquests dibuixos són per a nens”, “Això profe, ho faig jo….”, “Quina gràcia té fer aquestes pintures?”… en fi, és cansat, intentar mostrar coses noves a algú, i que a aquest algú li costi tant obrir la seva ment, encara que sigui algú que té molt poca edat i que té el món obert davant seu. És clar, que hi ha qui es queda encantat de la vida i a qui sembla que li ha agradat la visita…Com a la vida. Hi ha qui passa i hi ha qui s’hi queda.

Al vespre, asseguda a la butaca del teatre, em va venir una flibada a l’orella, una flibada dura i que em parlava de que la visita a Montjuïc del matí, em passaria factura. El cop d’hivern ha vingut sense avisar, i passar de la calor al fred sense avisar és una putada que acostumo a pagar cara.

Quan la fiblada ha deixat de ser una fiblada i s’ha convertit en un doloret agut i constant, he entès que definitivament m’havia refredat. Mentre pensava això, les imatges de la pel•lícula projectades a l’escenari, el cinema dins el teatre i en Gregor que va perdent el nord en l’últim dia de la seva vida en què anirà a treballar. Aquell seria l’últim dia en què seria normal, perquè després quedarà per sempre més tancat a la seva habitació, convertit en un ésser buit de significat, que només necessita el menjar i la televisió per viure (la ficció ajuda a remuntar la teva pròpia realitat?).

Aquell Gregor (interpretat per un magnífic Ramon de les Olives, per cert) es nega a viure, perquè considera que el món exterior no li aporta res de positiu, i passa per damunt del seu pare, la seva mare i la seva germana, perquè és egoïsta i no se n’adona que sempre, importem a algú, probablement més del què podem imaginar. Autoimmolar-se, autoflagelar-se és fàcil, en canvi, sortir fora i lluitar no ho és tant. Viure en una capsa de vidre és impossible, viure només i ja està, no és al nostre abast.

La fiblada em seguia torturant l’orella, i aquell dolor se m’anava barrejant amb la visió d’aquell home dins la gàbia de vidre.Tancat dins una capsa, sense ganes de viure i sense ganes que altres visquin, egoïsme, egoïsme, egoïsme…
Cada dia m’agrada més anar al teatre. Cada dia m’agrada més que m’enganyin un parell d’hores i m’expliquin sopars de duro. Cada dia m’agrada més que uns quants actors i actrius em facin viure una història que no és la meva (o sí?).

El teatre és dins de la vida, i la vida, a voltes, és teatre.

[@more@]

9s comentaris

Sense suc

Quan la taronja és del tot escorreguda, es queda sense suc. I com que avui em sento com una taronja sense suc, he buscat al diccionari la paraula trist.

1.-Que està en un estat d’ànim en que no sent cap goig o alegria, mancat d’alegria.
2.-Que deixa veure, que expressa, que produeix, aquells estat no gens alegre, sense cap animació.
3.-Anteposat al substantiu, insuficient, ineficaç; un i no més, que és això i res més.
4.-Ocell de la família dels sílvids (Cistocila juncidis) de mida petita (10 cm) que viu entre els joncs i canyissars i canta amb un xiulet característic.

Mai m’hauria imaginat que hi ha un ocell que es diu trist, pobret. Té l’avantatge que viu entre els joncs i que canta, cosa que jo avui sóc incapaç de fer.

El trist potser és un ocell que mai està trist, vés a saber, ja les té aquestes coses la Natura. Jo que acostumo a ser alegre, avui n’estic de trista però sé que demà, demà serà un altre dia ( i potser, fins i tot els meus posts s’organitzaran per mesos igual que abans enlloc de per Format de data d’arxius… Srs. Blocat, qui m’ha tocat els mesos de lloc?).
[@more@]

8s comentaris

Carta oberta als Ciutadans

Per mi, senyors, vostès han estat la sorpresa de les eleccions. Vostès han participat en el joc democràtic i han guanyat. Els felicito per això, però no els puc felicitar per res més.
Es nota que estan emprenyats, i que volen fer soroll, molt de soroll. Es nota en la primera intervenció que van fer a TV3, perquè mentre en Xavier Coral i la Mònica Terribas els felicitaven pels resultats obtinguts, vostès van fer palès el seu emprenyament crònic i les seves males digestions de manera maleducada i fora de lloc.
El Parlament serà el lloc on han de fer sentir la seva veu, i sí, on els donaran la llibertat que tant anhelen. La llibertat que tant han demanat i que segons vostès, no troben en cap lloc a Catalunya.
El seu ideari es resumeix en “oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l’equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l’actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978”. Penso que no són del tot sincers, i que els què volen trencar el vincle entre catalans i espanyols potser són vostès. Espanya i Catalunya són països lliures i no són vostès els que ens ho han de recordar dia sí, i dia també. La Constitució de 1978 té moltes mancances i com la societat, ha d’evolucionar, així que evolucionin vostès també, senyors Ciutadans.
No m’agrada el populisme, ni els missatges populistes que vostès postulen, perquè el populisme no és fer política intel·ligent.
Espero que només els importin les persones, que no els importi on vaig néixer, ni quina llengua parlo, ni evidentment quina roba porto (¿?), però de debò, no cal que es preocupin per mi.Estic més contenta del què es poden imaginar.
Siguin sobretot, Ciutadans. Ciutadans demòcrates.
Moltes gràcies.

pd.- Em fa ràbia que hagin triat el taronja com el color de la seva campanya. Em va fer ràbia quan ho va fer el PP en el seu moment. Però no pateixin, continuaré militant en el taronja.

[@more@]

8s comentaris